Mahāvīra
Índia, 540-468 aEA
Es diu que Mahāvīra, el 24è tirthankara del jainisme, va sojornar a Nālandā durant catorze estacions de pluges, tradicional època de recollida dels monjos, que tenien impracticable anar pels camins. La tradició també diu que Mahāvīra va obtenir el Parinirvana a Pawapuri, una població de l’actual districte de Nālandā, on hi té dedicat l’important santuari de Jal Mandir.
*
Dharmapāla de Nālandā
530–561
Rellevant erudit i abat de Mahāvihāra Nālandā, és considerat un dels principals mestres de l'escola Yogācāra. Va ser contemporani de Bhavaviveka, amb qui va debatre.
Xuanzang explica que Dharmapāla va néixer a Kanchipuram (Tàmil Nadu), i era fill d'un alt funcionari. Ordenat monjo, va estudiar totes les opinions, tant les Hinayana com les Mahayana, i arribant-ne a un coneixement excel·lent d’elles. Va estudiar a Nālandā com a deixeble de Dignāga. Posteriorment el succeí com a abat de la Universitat. Dharmapāla va passar els seus darrers anys a prop de l'arbre Bodhi, a Bodh Gaya, on va morir.
Dharmapāla va formular que les coses externes no existeixen, sinó que només existeixen a consciència. Per a ell, la manifestació del món fenomènic sorgeix de les Vuit Consciències que explica l’escola Yogācāra: les cinc consciències sensorials, la consciència mental (sc. manovijñāna ), la consciència mental contaminada (sc. kliṣṭamanovijñāna), i la consciència fonamental (sc. ālāyavijñāna), que és la que acumula tota l’energia potencial como llavors de la futura manifestació mental i física de la pròpia existència. Es, per tant, la consciència-magatzem que indueix el renaixement, provocant l’origen d’una nova existència.
Mitjançant les ensenyances del seu deixeble Silabhadra a Xuanzang, els principis de Dharmapāla es van expandir molt a la Xina. Les seves obres perviuen en traduccions al xinès.
*
Śīlabhadra
Índia, 529-645
Deixeble de Dharmapāla, i de qui va ser-ne successor com abat de Nālandā. Filòsof i expert en les ensenyances Yogācāra. Va ser el tutor del monjo budista xinès Xuanzang
*
Xuanzang
Xina, 602 - 664
Monjo budista, erudit, viatger i traductor budista al xinès, famós per la detallada descripció i impressions del seu viatge de 17 anys a l’Índia del segle VII. També és el fundador de l’escola budista xinesa Faxiang o Escola Yogācāra Oriental.
En 637, Xuanzang va arribar a Nālandā, procedent dels llocs històrics del naixement, Il·luminació, Primer Sermó i Parinirvana del Buda. A Nālandā s’hi va estar dos anys següents. Xuanzang hi va estudiar lògica, gramàtica, sànscrit i filosofia i pràctica Yogācāra de la mà de Silabhadra, abat del Mahāvihāra deixeble de Dharmapala i màxim representant d’aquesta escola. Xuanzang es va convertir en un aplicat deixeble.
La descripció general del seu viatge està escrit a Els Grans Registres Tang a les Regions Occidentals, i que és el relat més extens i detallat dels països d'Àsia Central i del Sud escrit a més dels altres dos grans pelegrins budistes xinesos, Yijing i Faxiang.
Xuanzang, si tenia l’objectiu principal d’obtenir escrits budistes que portar a la Xina i rebre de pas instrucció, va acabar fent molt més: no només va obtenir i traduir 657 tractats en sànscrit, sinó que va registrar els aspectes polítics i socials de les terres que va visitar i va escriure el Cheng Weishi Lun, Discurs sobre la perfecció de la consciència, el seu gran tractat filosòfic de Xuanzang i el millor compendi de la doctrina Yogācāra.
Tanmateix, la seva versió del Sutra del Cor es va convertir i segueix sent l'estàndard a totes les escoles budistes de l'Àsia oriental.
De tornada a Xina, amb el suport de l'emperador, va establir una gran taller de traducció a Xi'an, atraient a estudiants i col·laboradors de tot l'est d'Àsia. Se li atribueix la traducció al xinès d'unes 1.330 obres que, d’altra banda, han permès posteriors recuperacions de textos budistes indis perduts. La força dels seus treballs i estudis va iniciar el desenvolupament de l'escola Faxiang.
Una relíquia de crani de Xuanzang es conserva a una sala commemorativa recentment construïda a Nālandā el 2007.
Ruta seguida per Xuanzang en el seu periple
*
Jñānagarbha
Índia, segle VIII
Filòsof budista de la tradició Svatantrika de Bhāviveka. Va ser alumne de Shrigupta, mestre ordenant de Shantarakshita. Va escriure sobre Mādhyamaka i Yogācāra.
La seva interpretació incorpora aspectes de la filosofia Yogācāra i l'epistemologia de Dharmakīrti, harmonitzant diversos sistemes filosòfics budistes com el seu alumne Shāntarakṣita. És conegut principalment pel seu treball Satyadvayavibhaṅga, La Distinció de les dues veritats. Les fonts tibetanes també li atribueixen un text sobre meditació anomenat Yoga-bhavana-marga (o patha), El camí de la pràctica del Ioga.
A Satyadvayavibhaṅga, Jñānagarbha analitza la doctrina Mādhyamaka de les Dues Veritats: la veritat convencional i la veritat última. L'objectiu del seu projecte és una forma de consciència que està lliure de tots els conceptes només assolible a través del pensament conceptual. Jñānagarbha sosté que, tot i que el llenguatge i el pensament es basen en una ontologia de causa i efecte que en última instància és buida i irreal, encara pot conduir cap a la veritat última a través d'una anàlisi lògica sobre els supòsits de la raó i de la causalitat mateixa.
*
Yijing
I-ching o I-Tsing
Xina, 635–713
Monjo budista xinès de l'era Tang famós com a viatger i traductor. El relat dels seus viatges és una font important de la història dels regnes existents als segles VII-VIII al llarg de la ruta marítima entre la Xina i l'Índia. Va estudiar a Nālandā i va ser responsable de la traducció de molts textos budistes del sànscrit i el pali al xinès.
Inspirat pels viatges de Faxian i Xuanzang, va arribar a l'Índia l’any 673, on s’hi va estar deu anys dels catorze que va durar el seu periple. Quan va tornar a la Xina el 695, transportava 400 textos sànscrits que posteriorment van ser traduïts.
A diferència de Xuanzang, Yijing es fixa principalment en la pràctica que se'n fa del budisme a Nālandā, fent descripcions detallades dels costums i regles dels monjos al Mahāvihāra. Assenyala a la seva crònica, per exemple, que el manteniment de Nālandā procedia bàsicament dels ingressos de 200 llogarets de la contrada (el doble que a l'època de Xuanzang); que hi havia vuit vihāra amb un total d’unes 300 cel·les; o que la vida diària incloïa una reglamentació que tothom seguia: pel matí, una campana indicava l'hora del bany i els centenars de monjos de la Sangha sortien dels seus vihāras per anar a banyar-se als estanys del voltant del recinte; un altre gong assenyalava l'homenatge a la imatge del Buda; i al vespre tenia lloc el Chaityavandana, l’homenatge dels temples, que incloïa un servei de cants en tres parts: himnes, versos (sc. shlokas), i Sutres.
El 687, Yijing va iniciar el retorn a Xina, fent escala de nou al regne malai-indonesi de Srivijaya. Va sojornar dos anys a Palembang (Sumatra), important centre de budisme i punt de reunió d’erudits estrangers, per traduir les escriptures budistes del sànscrit al xinès (l'any 689 va haver de fer un viatge d’anar i tornar a Guangzhou per a obtenir tinta i paper). El 695, va completar tots els treballs de traducció i finalment va tornar a la Xina, rebent a Luoyang una gran benvinguda de l'emperadriu Wu Zetian. El seu viatge va durar en total 25 anys i va dur a la Xina uns 400 textos budistes traduïts al xinès.
*
Naropa
Bengala, India, ss X-XI
Naropa va ser un monjo budista indi nascut a Bengala, considerat Mahasiddha, gran mestre de ioga i tantra, pel budisme Vajrayana. Se’n destaca el seu tractat d’Els Sis Iogues (o Sis Dharmes), rellevants en el budisme tàntric per a l'etapa de finalització de l’Anuttarayogatantra.
Un siddha es el practicant que, a través de la pràctica de sādhanā (disciplina metòdica mitjançant la qual assolir la desafecció total dels fenòmens, i el coneixement i fita desitjats) assoleix la realització dels siddhis: habilitats i poders psíquics i espirituals com clarividència, levitació , bilocació, tornar-se minúscul com un àtom, materialitzar-se i tenir accés al record de vides passades.
Naropa va néixer al sí d’una família braman bengalí d'alt estirp. De jove es va fixar seguir una carrera d'estudi i meditació, encara que va acabar acceptant casar-se.
Al cap de vuit anys, però, es va dissoldre el matrimoni i ell es va ordenar monjo. Als 28 anys, va ingressar a Nālandā Mahāvihāra, on va estudiar tant els Sutres Mahayana com el Tantra, guanyant-se la reputació de gran erudit i polemista impecable obtenint el títol de "Guardià de la porta nord". Va participar en molts debats i va ensenyar i va guanyar a molts deixebles.
Naropa va ser contemporani d’Atisha. Va ser deixeble de Tilopa i germà (o company i alumne, de la mahasiddha caixmiri Niguma). Algunes fonts assenyalen Naropa com a mestre personal del mestre tibetà Marpa Lotsawa, Naropa es va quedar a Phullahari, població de Bihar o Bengala, on va morir als 85 anys.
L'escola Kagyu del budisme tibetà el considera integrant de la "Garlanda Daurada" com a gran mestre realitzat. En la tradició Vajrayana es creu que els seus Sis Iogues van ser donats pel mateix Buda i van ser transmesos a través d'un llinatge ininterromput que passa per Tilopa, Naropa, Marpa i Milarepa fins al dia d'avui.
*
Muhammad bin Bakhtiyar Khalji
nascut a Afghanistan, mort a l'Índia el 1206
Cap militar turc-afganès que va dirigir entre 1197 i 1206 les conquestes musulmanes de les regions orientals de l’Índia de Bengala i Bihar, i que amb aquest objectiu va devastar Nālandā i la gran major part de monestirs budistes de la regió.
Les invasions de Khalji no solament va afectar els edificis, sinó també les comunitats, humanes, ja que van comportar la fugida massiva o assassinat de monjos budistes, causant danys irreparables a les institucions budistes del nord de l’Índia. Tanmateix, a Bengala, el budisme va ser desplaçat en gran part en favor de l'Islam, encara que l’hinduisme també en va sortir beneficiat tant a Bengala com a Bihar.
Les activitats de Khalji es van iniciar a la zona cap el 1193, quan li van ser assignats dos pobles a la frontera de Bihar, en un territori convertit aleshores en terra de ningú. Veient-ho com una oportunitat per a les seves ambicions, amb una banda de només dos-cents homes i amb una audàcia sorprenent es va emparar de la capital, Patna, que constava principalment de palaus i monestirs, amb una resistència mínima.
Va iniciar un seguit de saquejos per tot Bihar, que es van anar coronant amb èxit fins arribar a Nālandā cap el 1197. Els monjos van ser massacrats en la seva totalitat, i quan els vencedors, que semblava no havien entès quina mena de lloc havien conquerit, demanaven el significat de les biblioteques que veien, no hi havia ningú capaç de llegir els llibres i, a la fi, convençuts que no hi havia cap escriptura musulmana, els van decidir cremar. Els altres grans Mahāvihāras veïns, com Odantapuri, Vikramashila i Jagaddala, també van trobar idèntica fi. El 1193 va conquerir Benarés i Sarnath també va ser cremat.
Posteriorment, Bakhtiyar Khalji també va emprendre una fracassada campanya contra el Tibet, tornant derrotat a la seva base de Devkot, malalt i amb només cent soldats supervivents. El 1206 hi va ser assassinat per un dels seus lloctinents.
*
Dharmasvamin
Tíbet, 1197-1264
Monjo i pelegrí tibetà que va viatjar a l’Índia entre 1234 i 1236. La seva narració del viatge proporciona un relat de l'època del nord-est de l’Índia després de les invasions turco-afganeses.
L'objectiu inicial de Dharmasvamin era visitar Bodh Gaya i estudiar els textos budistes amb els erudits indis. No obstant això, quan va arribar a l'Índia, els llocs budistes d’estudi pràcticament havien desaparegut. Odantapuri (actual Bihar Sharif) era la residència del comandant turc; Vikramashila havia estat completament destruït; a Nālandā la majoria dels edificis havien estat danyats i només eren habitables dos vihāras dels 80 que havia tingut. Aquests dos vihāras, anomenats Dhanaba i Ghunaba, eren dirigits per un vell mestre de ja 90 anys, Rāhulā Shribhadra, esdevingut abat de Nālandā i que instruïa a uns 70 deixebles.
Dharmasvamin creia que el Mahāvihāra no havia estat completament destruït per raons supersticioses, ja que un dels soldats que havia participat en la profanació del temple Jnananatha havia emmalaltit immediatament. Dharmasvamin també va consignar que un noble local anomenat Buddhasena donava suport econòmic a Rāhulā Shribhadra i a la seva disminuïda Sangha.
Rāhulā Shribhadra va acceptar a Dharmasvamin com a estudiant, i tots dos van traduir alguns textos budistes del sànscrit al tibetà. Dharmasvamin dominava el sànscrit a la perfecció, ja que l’havia aprés al Tibet gràcies al coneixement del seu oncle i al diccionari Mahāvyutpatti del segle IX que posseïa. El seu domini del sànscrit era tan elevat que, quan va visitar Bodh Gaya el van prendre per indi. Mentre va romandre a Nālandā, Dharmasvamin no esmenta cap vegada la gran biblioteca.
El relat de Dharmasvamin acaba amb el relat d'un atac a Nālandā presenciat per ell efectuat pels soldats musulmans de la guarnició d’Odantapuri. Ell i l’abat es van poder amagar, mentre que la resta dels monjos van haver de fugir per salvar la vida. Ja no explica res més.
Fonts tibetanes més tardanes suggereixen que el que quedava de Nālandā podria haver aconseguit perdurar per un temps més. El lama Taranatha, assenyala a la seva crònica que, en els segles XIV i XV, un raja de Bengala anomenat Chagalaraja i la seva esposa encara van fer donatius a Nālandā.
*
Shakyashrībhadra
Índia, s. XII-Tibet, s. XIII
Es diu que va ser el darrer adhyakṣa, abat, de Nālandā Mahāvihāra. Va ser un erudit monjo originari del Caixmir, i un vàlid transmissor del budisme Vajrayana al Tibet.
Refugiat a Jagaddala Mahāvihāra, un dels cinc antics monestirs que formaven la xarxa educativa centrada en Nālandā, va acabar fugint al Tibet l’any 1204 quan la situació repressiva dels invasors ja es van fer insuportables. La universitat de Jagaddala estava especialitzada en els estudis del budisme Vajrayana.
*
Alexander Cunningham
Londres, 1814–1893
Militar i arqueòleg britànic, fundador de l’Archaeological Survey of India, i redescobridor de Nālandā.
Després del seu declivi, Nālandā va ser en gran part oblidada. Només quedava en la memòria dels camperols de la zona. El 1847, el major Markham Kittoe de les forces colonials britàniques, va relacionar amb l’antiga Nālandā un vast espai cobert de monticles de terra i runes inspeccionades ja en 1811-1812 per Francis Buchanan-Hamilton. El major del Grup d'Enginyers de Bengala Sir Alexander Cunningham i el recentment creat Archaeological Survey of India van ser cridats per dur a terme un estudi oficial del lloc el 1861-1862. L'excavació sistemàtica, però, no va començar fins el 1915, acabant el 1937. La segona etapa d'excavació i restauració es va dur a terme entre 1974 i 1982.
Alexander Cunningham, interessat per la història i l'arqueologia de l'Índia, va escriure nombrosos llibres i monografies, i va realitzar extenses col·leccions d'objectes. Algunes de les seves col·leccions es van perdre, però la majoria de les monedes d'or i plata, i un bon nombre d'escultures i joies budistes van ser comprades pel Museu Britànic en 1894.
En 1834 va presentar a Journal of the Asiatic Society of Bengal un apèndix de l'article de James Prinsep sobre les relíquies de l’estupa Mankiala. El 1837 va realitzar excavacions a Sarnath juntament amb el coronel FC Maisey, realitzant acurats dibuixos de les escultures. En 1842 va excavar a Sankassa, i el 1851 a Sanchi. L’any 1854 va publicar The Bhilsa Límits, un intent d'establir la història del budisme basat en proves arquitectòniques.
Cunningham va poder identificar alguns dels llocs esmentats per Xuanzang i va comptar entre els seus principals èxits la identificació d'Aornos, Taxila, Sangala, Srughna, Ahichchhatra, Bairat, Sankisa, Shravasti, Kaushambi, Padmavati, Vaishali i Nālandā. A diferència dels seus contemporanis, Cunningham també confirmava rutinàriament les seves identificacions a través d'estudis de camp. A Sanchi i a Rajagaha, Cunningham va localitzar les relíquies de Shāriputra i Moggallana que, inicialment van ser enviades a Anglaterra fins que Mahabodhi Society les va recuperar i traslladar de nou a l’Índia.
Després que el seu departament fos abolit en 1865, Cunningham va tornar a Anglaterra i va escriure la primera part del seu Ancient Geography of India (1871), que cobreix el període budista; però no va poder completar la segona part, que cobreix el període musulmà. Durant aquest període a Londres va treballar com a director del Delhi and London Bank. El 1870 va ser restablert l’Archaeological Survey of India, amb Cunningham com a director general l'1 de gener de 1871. Va tornar a l’Índia i va realitzar exploracions de camp cada hivern, realitzant excavacions i estudis des de Taxila fins Gaur. A la dècada de 1880, el govern colonial va emprendre la restauració del Temple de Mahabodhi, encomanant la direcció dels treballs a Alexander Cunningham i Joseph David Beglar (continuada posteriorment pel govern indi).
En resum, Cunningham d’aquests anys vint-i-quatre informes, tretze com a autor i la resta sota la seva supervisió. Altres obres importants seves són el primer volum de Corpus Inscriptionum Indicarum (1877) que inclou còpies dels edictes d'Ashoka; L'estupa de Bharhut (1879) i el Llibre de les Eres Índies (1883). El 1885 es va retirar de l'Archaeological Survey i va tornar a Londres per continuar les seves investigacions i escrits fins el 1893, data en què va morir.
