Molts són els personatges cèlebres de l’antic Mahāvihāra de Nālandā. Possiblement caldria un voluminós llibre per a explicar-ho en detall. Aquí mirarem de fer-ne un resum dels principals. La tradició budista tibetana, molt lligada a l’herència espiritual de Nālandā, destaca fins a disset savis com a màxims exponents de la històrica universitat.
*
Shāriputra
Bihar, Índia, segle V aEA
El que va ser el més destacat deixeble del Buda, el primer en saviesa, diuen els Sutres que va néixer a prop de Rājagaha (actual Rajgir), aleshores capital de l’antic regne de Maghada. La tradició indica, però, que va néixer i morir a Nālandā. El gran estupa que hi ha dedicat a Shāriputra a l'antic Mahāvihāra, assenyala aquestes efemèrides.
Shāriputra, literalment "el fill de Sari", pel nom de la seva mare, encara que el seu nom original era Upatiṣya, va néixer al si d’una família brahmín. Era de major edat que el Buda.
Shāriputra va ingressar a la Sangha del Buda juntament amb Maudgalyayana, amic seu, seguits d’un gran nombre de deixebles de Sañjaya, que havia estat el seu antic mestre. Dins la Sangha, Shāriputra va tenir un destacat paper de lideratge, tant en assumptes doctrinaris com, sobretot, pel que es refereix a la implantació de les regles monàstiques per les quals es regien primer els monjos i, posteriorment, les monges.
Moltes escoles budistes consideren Shāriputra com agent important en el desenvolupament de l'Abhidhārma, la part del Tripitaka que aplega els principals tractats que desenvolupen la doctrina del Buda. Per això, i per la seva capacitat d'ensenyament, se li ha atorgat els títols de General del Dharma (sc. Dharmasenāpati) i també el de Rei del Dharma (sc. Dharmaraja), una distinció aquesta generalment reservat per al Buda. En diversos texts també se’l descriu com un que "fa girar la roda del Dharma”, un qualificatiu generalment associada només amb els Budes.
Shāriputra va ser el primer deixeble a qui Buda va permetre ordenar altres monjos i, per tant, amb clara ascendència sobre tots ells. Quan el monjo Devadatta, cosí del Buda, reclamant unes regles més dures i posant en qüestió el liderat del propi Buda per causa de la seva avançada edat, va generar un cisma a la Sangha i es va endur part dels deixebles, Shāriputra va jugar un paper clau en la restauració de la comunitat.
Segons els textos budistes, Shāriputra va morir poc abans que el Buda a la seva ciutat natal, essent incinerat, i les seves relíquies van ser guardades a Jētavanā, el primer monestir fundat per Buda al Parc del príncep Jēta, a prop de la ciutat de Vaishali.
Shāriputra és considerat en el budisme Theravāda imbuït d’un estat espiritual proper al d’un segon Buda. Sovint se'l representa al costat del Buda, generalment a la seva dreta, mentre que a l’esquerra se sol situar a Maudgalyayana, amb el cos de color blau com a símbol dels seus poders psíquics. Havent mort Shāriputra i el Buda, Maudgalyayana va assumir el lideratge de la Sangha.
Fragment del Rugit de Shāriputra (sc. Sariputtasibañada) en el que, adreçant-se al Buda, va dir:
"Senyor, he practicat per ser com la terra, que és àmplia i oberta i té la capacitat d'acollir i transformar. Si escampem a sobre substàncies fragants, com flors, o substàncies brutes i pudents, com els excrements, la terra les rep de la mateixa manera, sense afecció ni aversió. Senyor, he meditat perquè la meva ment i el meu cos siguin com la terra".
"Senyor, he practicat per ser com l'aigua. Si aboquem-hi substàncies fragants o nocives, l'aigua les rep sense afecció ni aversió. Els oceans, immensos i fluctuants, tenen la capacitat de transformar i purificar. Venerat Buda, he meditat perquè el meu cos i la meva ment siguin com l'aigua ".
"Senyor, he practicat per ser com el foc. El foc ho crema tot, tant el bell com ho impur, sense afecció ni aversió. El foc té la capacitat de cremar, purificar i transformar. Venerat Buda, he meditat perquè el meu cos i la meva ment siguin com el foc ".
"Senyor, he practicat per ser com l'aire. L'aire desplaça tota mena d'olors, bons i dolents, sense afecció ni aversió, i té la capacitat de transformar, purificar i alliberar. Venerat Buda, he meditat perquè el meu cos i la meva ment siguin com l'aire”.
*
Sonadinna
Índia, s. V aEA
Nālandā va ser també bressol de Sonadinna, destacada deixeble laica del Buda. Era una dona de molta bondat. Escoltant predicar Buda les Quatre Nobles Veritats, va assolir pràcticament el Despertar, esdevenint sotāpanna, “entrada al corrent”, qualificatiu que s’assigna a aquella persona que ha vist el Dharma i, en conseqüència, s'ha alliberat de les tres primeres cadenes de l’esdevenir (la creença en un Jo, el dubte en el Buda, i l’aferrament als ritus i pràctiques ascètiques). Es diu que, quan Sonadinna va morir, va renéixer a Trāyastriṃśa, el cel dels deves, on Maudgalyayana la va retrobar i va conèixer la seva història.
*
Nāgārjuna
Maharashtra, Índia, c. 150 – c. 250
Considerat un dels filòsofs budistes més importants i un dels més grans pensadors de la història, Nāgārjuna va néixer entre els segles II-III en una família braman de la regió de Vidarbha, a l’actual estat indi de Maharashtra.
Nāgārjuna és considerat el fundador de l'escola budista Mādhyamaka, la del Camí del Mig, en el marc del corrent Mahayana, i de la que n’és els seu més destacat exponent. També és reconegut com el catorzè patriarca en el budisme Chán/Zen.
La seva biografia és una mica confosa. Se sap que es va convertir al budisme de jove, i que va ser conseller d'un rei de la dinastia satavahana que va governar al Deccan al segle II. Posteriorment, va passar a Nālandā, on va estudiar i, també s’afirma, va dirigir el Mahāvihāra.
D’altra banda, les hagiografies tradicionals associen Nāgārjuna a l'ensenyament dels sutres del cicle de la Prajñāpāramitā, la Perfecció de la Gran Saviesa, que té el seu eix en el concepte de la vacuïtat. La llegenda diu que va revelar aquestes escriptures al món després d'haver estat ocultes durant temps. Algunes fonts diuen que va recuperar aquests sutres del Regne dels Nagas, les divinitats aquàtiques, mig serp, mig drac. De fet, a Nāgārjuna sovint se’l representa amb característiques humanes i de nāga.
També en el pla llegendari, hi ha fonts que afirmen que Nāgārjuna practicava l’alquímia aiurvèdica (sc. rasayana), que posseïa un elixir de la invisibilitat o, fins i tot, que podia convertir les pedres en or.
La seva obra és bastant extensa, i més si tenim en compte el gran nombre d’apòcrifs que se li adjudiquen.
La seva obra Mūlamadhyamakakārikā, Versos arrel del Mādhyamaka, és el seu treball més conegut i, a banda de ser el text més important sobre la filosofia de la vacuïtat de l’escola Mādhyamaka, ha inspirat una gran quantitat de comentaris en tot el món búdic asiàtic antic i modern. Partint de la teoria del Buda sobre l’origen dependent, Nāgārjuna diu que tots els fenòmens que hom experimenta estan buits (sc. sūnya): “això no vol dir que no s'experimentin i que, per tant, no existeixin, sinó que estan desproveïts d'una substància permanent i eterna. Com en un somni, són meres projeccions de la consciència humana i, atès que aquestes il·lusions imaginàries s'experimenten, no són més que mers noms".
A banda del Mūlamadhyamakakārikā, altres obres reconegudes seves són: Śūnyatāsaptati, Setanta versos sobre la vacuïtat; Vigrahavyāvartanī, La fi de les disputes; Vaidalyaprakaraṇa, Posant fi a les categories; Vyavahārasiddhi, La prova de la convenció; Yuktiṣāṣṭika, Seixanta versos sobre el raonament; Catuḥstava, Quatre himnes; Pratītyasamutpādahṝdayakārika, Versos sobre el cor de l’origen dependent; o Ratnavali, La preciosa Garlanda, la seva primera obra.
19. No hi ha cap diferència entre el Samsāra i el Nirvana; no hi ha cap diferència del Nirvana respecte al Samsāra.
20. Allò que és el límit del Nirvana també és el límit del Samsāra. No hi ha entre tots dos cap diferència, ni tan sols la més subtil.
21. Les teories que afirmen que hi ha una fi, i les que afirmen que existeix l'eternitat, després de la cessació, estan fundades en la concepció d'un Nirvana que posseeix un extrem final i un extrem inicial.
22. Sent tots els fenòmens buits, ¿què pot ser no-finit, què finit, què no-finit i finit, i què no no-finit i no finit?
23. ¿Què és ser això, què és ser un altre? ¿Què pot ser etern, què no-etern, què no-etern i etern, i què no les dues formes?
24. El Nirvana és l'apaivagament de tota atracció, el bon auspici de l’apaivagament de la diversitat. Enlloc i a ningú, cap doctrina no ha estat ensenyada pel Buda.
Mūlamadhyamakakārikā, fragment
*
Āryadeva
Sud de l’Índia, segle III
Va ser principal deixeble de Nāgārjuna i el continuador de la seva escola Mādhyamaka. També conegut com Kanadeva, és reconegut com el quinzè patriarca en el budisme Chán/Zen, i és autor d’importants textos de l’escola Mādhyamaka.
Es creu que Āryadeva va néixer en una família braman de sud de l'Índia, encara que hi ha qui diu que va ser fill d'un rei singalès. La major part de les seves obres no s’han conservat en el sànscrit original, sinó principalment en traduccions tibetanes i xineses. El seu text més conegut és Catuhsataka-shastra-nama-karika, Quatre-cents versos, on explica que les emocions negatives o aflictives que apareixen d'una causa substancial son difícils d'extingir però que, en canvi, les emocions negatives que sorgeixen de condicions cooperatives o de factors circumstancials són fàcils de tractar ja que, com que depenen de circumstancies i factors immediats, poden ser dominades i eliminades.
19. Les persones, en aquest món, van i venen,
com si existissin, plenes de sofriment.
Per què afegir més sofriment
a aquells que ja sofreixen?
20. Si una trobada és motiu de joia per tu,
per què no ho és també un comiat?
No semblen anar conjuntament
tots dos, la trobada i el comiat?
21. Quan el passat no té principi
i el futur no té final,
per què consideres l’estar junts
però no la separació malgrat sigui llarga?
22. El temps, format per instants successius,
és, certament, com un enemic.
Per tant, mai no t’aferris
a aquell que és el teu enemic.
Catuhsataka-shastra, fragment
*
Asanga
Peshawar/Purusapura, Gandhāra, actual Pakistan, segle IV
Fundador de l'escola Yogācāra, Asanga és una de les figures espirituals més importants del budisme Mahayana. Tradicionalment, ell i el seu mig germà Vasubandhu són considerats els principals exponents de l’Abhidharma Mahayana en sànscrit clàssic, del pensament Vijñanavada (“només consciència” o "només ment"), i dels ensenyaments Mahayana relatius al camí del bodhisattva.
Es diu que Asanga era fill d'un pare de casta superior. Tenia un mig germà, Vasubandhu, que era un monjo de l'escola Sarvāstivāda, a qui va convertir al Mahayana. Va passar molts anys meditant i estudiant seriosament amb diversos mestres, però no estava satisfet amb la seva comprensió. L’erudit monjo Paramārtha (s. VI) explica que Asanga va emprar els seus poders meditatius (sc. siddhis) per viatjar al cel Tusita, on va rebre ensenyaments del mateix bodhisattva Maitreya sobre la vacuïtat i sobre el contingut d’altres sutres Mahayana. El cas és que les experiències d’Asanga el van portar a viatjar per l'Índia i difondre els ensenyaments Mahayana, fundant nombrosos vihāras.
Yogācāra significa "aquell que practica el ioga", una tradició influent de la filosofia i psicologia budista que emfatitza l'estudi de la cognició, la percepció i la consciència a través de la pràctica de la meditació i el ioga.
Asanga va escriure alguns tractats clau (sc. shastres) de l'escola de Yogācāra. També en té moltes altres d’atribuïdes. Hi ha tres obres que són clares: Mahāyānasaṃgraha, Resum del Gran Vehicle, una exposició sistemàtica dels principals principis de l'escola Yogācāra i que és la seva obra magna; Abhidharma-samuccaya, un breu resum de les principals doctrines de l’Abhidharma Mahayana; i Āryadeśanāvikhyāpana (xin. Xianyang shengjiao lun), un treball fortament basat en el compendi Mahayana del Yogācārabhūmi, un voluminós tractat sobre la pràctica del ioga.
Després hi ha un grup de textos que, segons les hagiografies tibetanes, Maitreya li va ensenyar a Asanga, i que es coneixen com els Cinc Dharmes de Maitreya, i que són exposicions filosòfiques sobre l’escola Yogācāra.
8. En allò que el savi s’entrena, primer és a no haver de penedir-se de res, i després a ser feliç. Aquesta és la primera de les instruccions.
9. En allò que el savi s'entrena, el coneixement per a la purificació, i així obté plaer en el sorgiment de la puresa. Aquesta és la intermèdia entre les instruccions.
10. En allò que el savi s'entrena, l’alliberament de la ment i la destrucció de les conceptualitzacions és la millor de totes les instruccions.
Abhiprayikartha-gatha, Versos sobre el Significat Implícit, fragment
*
Vasubandhu
Peshawar/Purusapura, Pakistan, segles IV-V
Vasubandhu és un dels pensadors més influents de la tradició filosòfica budista índia. És reconegut com el vint-i-ú patriarca al budisme Chán / Zen. Després de la seva conversió a el budisme Mahayana, juntament amb el seu mig germà, Asanga, també va ser un dels principals fundadors de l'escola Yogācāra. Juntament amb Asanga formen part dels Sis Ornaments, els sis grans comentaristes dels ensenyaments de Buda. Va ser contemporani de l’emperador gupta Chandragupta I.
Vasubandhu va ser un escriptor prolífic, escrivint una gran quantitat d'obres. La primera d’elles van ser uns comentaris sobre l’Abhidharma des de les perspectives de les escoles Sarvastivada i Sautrāntika. Posteriorment, convertit al Mahayana, va compondre diversos tractats voluminosos, especialment sobre les doctrines Yogācāra i els sutres Mahayana. Entre aquests cal destacar diversos comentaris, obres de lògica, argumentació i poesia devocional.
L’Abhidharmakośakārikā, Versos sobre el tresor de l'Abhidharma, una explicació en vers dels ensenyaments de l’Abhidharma Sarvastivada, en els que analitza els factors de l'experiència en els esdeveniments fenomènics, i que aplica àmpliament el budisme tibetà. Els més influents en la tradició budista de l'Àsia oriental han estat Vimśatikāvijñaptimātratāsiddhi, Vint versos de només la consciència; i Triṃśikā-vijñaptimātratā, Trenta versos de només la consciència.
Vasubandhu es va convertir en un important mestre, erudit i polemista del Mahayana en derrotar els filòsofs Samkhya en un debat convocat pel rei a Ayodhya, essent recompensat amb 300.000 peces d'or que va emprar per construir monestirs i hospitals budistes.
19. Totes les accions deixen petjada
i, a causa de l'afecció al Jo i a l’altre,
quan una llavor s'esgota, n’apareix una altra.
20. Allò que hom diferencia en termes de Jo i l'altre,
o per qualsevol mena de discriminació,
és només una projecció de la ment: no existeix en absolut
21. Les aparences pròpies que sorgeixen de forma dependent
a través de causes i condicions existeixen,
però només de manera parcial i dependent.
22. A la fi, la naturalesa perfecta, allò plenament real,
sorgeix quan hi ha una manca de projecció mental en les aparences.
Per aquesta raó, allò plenament real no és igual ni diferent de les aparences.
Si la naturalesa perfecta no es veu, la naturalesa dependent tampoc no es veu bé.
Trimshikā Vijñaptimātratā, Trenta Versos, fragment
*
Buddhapālita
Hamsakrida, sud de l'Índia, (470-550)
Està considerat el fundador de l'escola Prasangika Mādhyamaka. Des de molt jove, Buddhapālita es va interessar profundament pels ensenyaments del Buda. Va rebre l'ordenació i va ingressar a Mahavihara Nālandā, on dominar ràpidament els ensenyaments de Nāgārjuna. Posteriorment, quan residia al monestir de Dantapuri (sud de l'Índia), va compondre molts comentaris sobre les obres de Nāgārjuna i d’Āryadeva.
Buddhapālita va escriure el seu famós Buddhapālitavrtti, Comentari a la Saviesa Fonamental de Nāgārjuna, una obra de gran claredat i saviesa. Les seves obres van ser criticades d’una banda pel seu contemporani Bhāviveka, però defensades posteriorment per Chandrakīrti. Les diferències entre aquests erudits van portar a l'aparició dins el corrent Mādhyamaka fundat per Nāgārjuna de les escoles Prasangika i Svatantrika.
*
Dignāga
Tàmil Nadu, Índia, c. 480 – c. 540
Aquest erudit budista indi està considerat un dels fundadors de la lògica índia (sc. hetu vidya), ja que va establir les bases per al desenvolupament de la lògica deductiva a l'Índia i va crear el primer sistema de lògica i d’epistemologia budista (Pramana), amb una enorme influència a l’Índia i al Tibet. Va ser abat de Mahāvihāra Nālandā.
Es diu que Dignāga va néixer a Simhavakta prop de Kanchipuram, i se sap molt poc dels seus primers anys, excepte que va tenir a Nagadatta, de l'escola Pudgalavada, com el seu preceptor espiritual, abans de ser-ne expulsat i esdevenir alumne de Vasubandhu. El pensament de Dignāga va influir en filòsofs budistes posteriors com Dharmakīrti i també en pensadors hindús de l'escola Nyaya.
L'obra magna de Dignāga es Pramana-Samuccaya, Compendi de cognició vàlida. En ella sosté que només hi ha dos 'instruments de coneixement' o cognicions vàlides (sc. pramana): percepció o sensació (sc. pratyaksa), i inferència o raonament (sc. anumāṇa). Pratyaksa és un tipus de consciència que adquireix informació sobre els detalls i està immediatament present en un dels sentits. Anumāṇa és un tipus de cognició que només és conscient dels atributs generals i es construeix a partir de sensacions més simples.
De Dignāga també es destaca el seu treball sobre la lingüística, considerant el llenguatge com ficcions útils creades a través d'un procés d'exclusió. En aquest sentit afirma que la interpretació de signes convencionals i simbòlics, com les paraules i oracions del llenguatge humà, no són més que instàncies especials o convencionals dels principis generals d'inferència o Anumāṇa.
Cap de les obres originals de Dignāga en sànscrit ha sobreviscut, i les traduccions tibetanes i xineses no són prou fidels al significat de la seva obra, de manera que bàsicament se’l coneix a través d'autors posteriors com Dharmakīrti o dels seus intèrprets indis i tibetans, així com també a través dels seus oponents hindús Nyaya. Per aquesta raó, la seva escola d'epistemologia i lògica budistes s’anomena tant de Dignāga com de Dignāga i Dharmakīrti.
*
Bhāviveka
Nord de l’Índia, c. 500 – c. 578
En el budisme tibetà, Bhāviveka és inclòs a l’escola Mādhyamaka, i se’l considera el primer exponent de la tradició Svātantrika (del sc. svatantra, autònom), corrent antagònic a la Prāsaṅgika (del sc. prasaṅga, conseqüència) de la mateixa escola, defensat per Buddhapālita.
Va viure a principis de segle VI, un gran període de creativitat en la història de la filosofia budista índia, i en el qual el moviment del budisme Mahayana emergia poderosament i amb gran influència.
Bhāviveka és notable en la tradició índia pels seus comentaris inclusivistes. Va equiparar el Dharmakaya, el cos del Dharma de Buda, amb el concepte de Braman o realitat última, que figura als Upanishad.
Aquesta visió no implica que considerés que el budisme i el vedanta fossin el mateix, refutant les acusacions de cripto-vedantins per part dels Theravāda que li’n feien a ell i als budistes Mahayana.
A la tradició Svātantrika, el raonament es fa servir per explicar més a fons que els fenòmens no tenen naturalesa pròpia, i per a establir que la veritable naturalesa de tots els fenòmens és la vacuïtat.
Va escriure un treball sobre el Mādhyamaka titulat Madhyamakahrdaya-karika, el Cor del Mādhyamaka, seguit d’un comentari titulat Tarkajvala, Resplendor del raonament, un relat sobre les diferències intel·lectuals de la comunitat budista en aquell especial període creatiu. Al Prajñāpradīpa, la Llum de la Saviesa, un comentari sobre el Mūlamadhyamakakārikā de Nāgārjuna, Bhāviveka no solament estableix les bases de l'escola Svātantrika sinó que es un dels primers lògics budistes a emprar el sil·logisme formal.
En el llinatge previ dels Panchen Lames de Tibet, es considera Bhāviveka el tercer tulku (mestre reencarnat), nissaga que té com a primer patriarca a Subhuti, un dels principals deixebles del Buda.
*
Vimuktisena
Índia, segle VI
D’origen desconegut, es diu que va ser alumne de Vasubandhu i de Bhāviveka a Nālandā. Comentarista de l’Ornament de Clara Realització, d’Asanga, a Vimuktisena se li atribueix haver estat el primer mestre destacat en conjugar tant els pressupòsits de l’escola Yogācāra (Asanga) com els de la Mādhyamaka (Nāgārjuna). Aquesta síntesi s’acabaria de formalitzar a cavall dels segles VII i VIII gràcies, sobre tot, a Shantarakshita.
*
Chandrakīrti
Sud de l’Índia, c. 600 – c. 650
Va ser un dels grans erudits de l’escola Mādhyamaka i un destacat comentarista de les obres de Nāgārjuna i Āryadeva. Està considerat el màxim exponent del corrent Prāsaṅgika (o escola dialèctica) de l’escola Mādhyamaka. Fonts tibetanes diuen que va néixer a Samanta, sud de l'Índia, i se l’associa amb Nālandā Mahāvihāra, d’on n'hauria estat monjo.
En els seus escrits, Chandrakīrti va defensar Buddhapālita en front de Bhāviveka, criticant l'acceptació que aquest darrer en feia del sil·logisme autònom. També va refutar opinions de les escoles Yogācāra i de Dignāga per intentar basar la seva epistemologia en proposicions fonamentals.
Te dues obres influents, Prasannapadā (sc. Paraules Clares), un comentari sobre el Mūlamadhyamakakārikā de Nāgārjuna, i Madhyamakāvatāra, La Guia del Camí del Mig, sobre el comentari de Nāgārjuna.
La majoria dels centres d’estudi tibetans empren el Madhyamakāvatāra com a llibre de consulta principal en els seus estudis sobre la "vacuïtat i la filosofia de l'escola Mādhyamaka. També té Catuḥśatakaṭīkā, Comentari sobre els 400 (Versos d’Āryadeva); Yuktiṣaṣṭikāvṛtti, Comentari sobre les seixanta estrofes sobre el raonament; Shūnyatāsaptativṛtti, Comentari sobre les setanta estrofes sobre la vacuïtat; i Triśaraṇasaptati, Setanta versos sobre el Refugi.
*
Dharmakīrti
Sud de l’Índia, 600-660 aprox.
Molt influent en el budisme tibetà, Dharmakīrti va ser un important filòsof en el camp de la lògica, essent un dels erudits clau de l'epistemologia (sc. pramana), i un dels principals teòrics de l'atomisme budista Se l’associa amb les escoles Yogācāra i Sautrāntika. Va estudiar i ensenyar a Nālandā, on hi va arribar com a laic. I va ser autor dels Set Tractats, una de les grans obres del budisme indi.
A Dharmakīrti se li atribueix l’organització del treball de Dignāga, el pioner de la lògica budista. Les seves obres van influir en les escoles hinduistes Mimamsa, Nyayay i en el sivaisme, i també en el jainisme. Actualment segueixen formant part dels estudis en els monestirs tibetans. Dharmakīrti va viure durant el col·lapse de l'Imperi Gupta, que va ser una època de gran inseguretat per a les institucions budistes, i de gran controvèrsia amb l’hinduisme emergent. En aquest sentit, els seus objectius eren derrotar ideològicament els oponents no budistes tot defensant les idees del budisme, i desenvolupant una línia d'arguments que els monjos poguessin utilitzar per enfortir la fe dels budistes.
Poc se sap sobre la seva vida. Fonts tibetanes diuen que era un braman nascut al sud de l'Índia, nebot de l'erudit mimamsa Kumarila Bhatta. Va prendre els Preceptes budistes fent-se monjo, resolt a "vèncer tots els heretges". Com a estudiant budista, va ser alumne d’Iśvarasena i Dignāga. A Nālandā va debatre amb Dharmapala, l’abat del Mahāvihāra, un dels principals mestres Yogācāra i també alumne de Dignāga.
Pramāṇavārttika-kārika, Comentari sobre el 'Compendi de cognició vàlida' de Dignāga, el primer dels Set Tractats, és la seva obra més gran i important, que va ser molt influent a l'Índia i al Tibet com a text central sobre pramana ('instruments de coneixement vàlids') i va ser àmpliament comentat per diversos erudits indis i tibetans.
Els altres sis tractats són: Pramāṇaviniścaya, Determinació de la Cognició Vàlida; Nyāyabinduprakaraṇa, Gota de la lògica; Saṃbandhaparikṣhāvrtti, Anàlisi de les Relacions; Saṃtānāntarasiddhināmaprakaraṇa, Prova dels corrents mentals dels altres; Vādanyāyanāmaprakaraṇa, Raonament del debat; i Hetubindunāmaprakaraṇa, La Gota de la Raó.
La filosofia de Dharmakīrti es basa en la necessitat d'establir una teoria de la validesa lògica i la certesa basada en la causalitat. Seguint el Pramāṇasamuccaya de Dignāga, Dharmakīrti sosté que només hi ha dos instruments de coneixement o "cognició vàlida o fiable" (sc. pramana): "Percepció" (sc. pratyaksa), un coneixement no conceptual dels particulars que està limitat per la causalitat; i "Inferència" (sc. anumāṇa), un coneixement conceptual, raonable i lingüística.
També defensa la teoria de Dignāga sobre que la consciència no és conceptualment reflexiva, ja que un acte de consciència intencional també és conscient de si mateix com conscient. Diu que la consciència s'il·lumina a si mateixa com un llum que il·lumina els objectes d'una habitació i també a si mateix. També defensa la teoria Yogācāra de "només consciència" (sc. vijñaptimātratā), per la qual els "objectes externs" de percepció no existeixen. Segons Dharmakīrti, un objecte de cognició no és extern ni està separat de l'acte de cognició en si, i això es deu al fet que l'objecte és "necessàriament experimentat simultàniament amb la cognició en si".
*
Gunaprabha
Índia, segle VII
És el principal estudiós de Vasubandhu, conegut pel seu treball Vinaya-mul·là-sūtra, l'Arrel del Vinaya, un tractat sobre la disciplina monàstica que és clau en els estudis exotèrics del budisme tibetà del Vinaya.
Reconegut com a gran mestre, juntament amb Shākyaprabha, amb qui rep el títol d’Els Dos Excel·lents,
*
Shākyaprabha
Índia, segle VII?
Juntament amb Gunaprabha és el segon gran exponent del Vinaya sorgit de Nālandā. Reconegut com a gran mestre, juntament amb Gunaprabha rep el títol d’Els Dos Excel·lents,
*
Shantideva
Gujarat, Índia, 685-763
Filòsof i monjo budista indi, poeta i erudit de la universitat de Nālandā. Ideològicament se l’adscriu dins l’escola Mādhyamaka de Nāgārjuna. Es diu que va néixer a la regió de Saurastra, a l’actual estat de Gujarat, i era fill del rei Kalyanavarman.
Ingressat a Nālandā com a estudiant, el seu comportament era amplament censurat per mestres i deixebles. No es significava per res, tampoc estudiava ni acudia a les pràctiques. Els seus companys monjos deien d’ell que les seves tres realitzacions eren "menjar, dormir i cagar".
Tot i així, va ser incitat a donar una xerrada a tot el cos universitari per a posar prova els seus coneixements, i aleshores Shantideva va pronunciar Bodhisattvacaryāvatāra, El Camí del Bodhisattva, la seva gran obra. És un poema llarg que descriu el procés d'il·luminació des del primer pensament fins a la plena budeïtat, i que encara és estudiat a l’actualitat pels budistes Mahayana i Vajrayana.
Shantideva va escriure que un hauria d’aturar tot el dolor i sofriment presents i futurs de tots els éssers sensibles, i treballar per a generar tot el gaudi i felicitat per al present i el futur. Diu: "quan la felicitat és volguda per mi i pels altres per igual, què hi ha d'especial en mi perquè m’esforci per aconseguir la felicitat només per a mi?".
51. Que, per la gràcia de Mañjushri,
i fins que jo no arribi a la “Terra Molt Joiosa”,
recordi totes les meves vides,
i sempre sigui ordenat [monjo].
52. Que pugui viure de manera simple,
amb aliment sobri.
Que a totes les meves vides pugui obtenir
perfectes estatges solitaris.
53. Que, quan vulgui estudiar les Escriptures
o fer-me la més petita pregunta,
pugui veure, sense obstrucció,
al mateix Mañjushri Protector.
54. Que, per tal d'obrar pel bé dels éssers
que abasten fins als límits de l'espai,
pugui la meva conducta ser semblant
a la de Mañjushri.
55. Per tant de temps com existeixi l'espai,
i per tant de temps com existeixin els éssers,
que també existeixi jo
per eliminar el seu patiment.
56. Que, qualsevol que sigui el sofriment dels éssers,
sigui en mi on maduri.
Que tots els éssers provin la joia
pel poder de l'assemblea dels bodhisattves.
57. Que aquella que és únic remei per als mals dels éssers,
la font profunda de tota joia,
la Doctrina, rebi homenatges i riqueses
i que pugui existir per molt de temps.
Bodhisattvacharyavatara, Guia per a la Pràctica del Bodhisattva, fragment de la Dedicació
*
Shantarakshita
Bengala, Índia, 725–788
Va ser abat de Nālandā després de dominar totes les branques de l'aprenentatge i, juntament amb Padmasambhava, va portar el budisme al Tibet en l’anomenada Segona Transmissió. Shāntarakṣita i Padmasambhāva són considerats els fundadors de l’escola Nyingma, la tradició més antiga del budisme tibetà.
Shantarakshita, que va estudiar amb Jñānagarbha a Nālandā, pertany a l’escola Mādhyamaka. Va ser un filòsof important i influent, primer a l’Índia i, posteriorment, en el marc de tradició budista tibetana on, a més, va fundar el monestir de Samye, el primer de caràcter budista del Tibet.
Shāntarakṣita va defensar una filosofia sintètica que combinava Mādhyamaka, Yogācāra i la lògica-epistemològica de Dharmakīrti en un nou sistema filosòfic Mādhyamaka. Aquest enfocament filosòfic es coneix en el budisme tibetà com Yogācāra-Svatantrika-Mādhyamaka. A diferència d'altres filòsofs Mādhyamaka, Shāntarakṣita accepta doctrines Yogācāra com la consciència de només-ment (sc. Cittamātra) i la consciència auto-reflexiva (sc. svasamvedana). Representa el darrer gran desenvolupament de la filosofia budista índia abans de la desaparició del budisme de l'Índia.
Shāntarakṣita va ser convidat en 763 per primera vegada al Tibet pel rei Trisong Detsen per ajudar a establir-hi el budisme allà. No obstant això, es diu que no va tenir èxit per causa de les activitats de certs esperits locals, i va marxar al Nepal, on s’hi va estar sis anys. Va tornar per segona vegada al Tibet, acompanyat aquesta vegada de Kamalasīla, protagonista del debat del Consell de Lhasa, i del mestre tàntric Padmasambhava, que va realitzar els ritus màgics que van apaivagar els mals esperits i van permetre l'establiment de el primer monestir budista al Tibet. Un cop fet això, Shāntarakṣita va supervisar la construcció del monestir de Samye (literalment "l'inconcebible"), edificat a partir de l’any 775 sobre el model de el monestir indi d’Odantapuri.
Cap el 779, amb l'ajuda de dotze monjos indis, Shāntarakṣita va ordenar els primers set monjos budistes tibetans.
A Samye, Shāntarakṣita va establir un pla d'estudis monàstic budista basat en el model indi. També va supervisar la traducció d'escriptures budistes a la llengua tibetana. Va romandre en Samye com abat (Upadhyaya) la resta de la seva vida (tretze anys després de la seva finalització).
S’atribueixen a Shāntarakṣita unes onze obres, algunes de les quan han arribat en traducció tibetana i altres en sànscrit. Les seves principals obres conegudes inclouen, en primer lloc, Madhyamakālaṃkāra, L'Ornament del Camí del Mig, i al seu propi comentari sobre aquest text, el Madhyamakālaṃkāravṛtti, Comentari sobre l'ornament del Camí del Mig, on descriu clarament el seu punt de vista Mādhyamaka en síntesi amb Yogācāra i el pensament de Dharmakīrti. En aquesta obra presenta l'Idealisme del Yogācāra com la forma superior d'analitzar la veritat convencional mentre es reté, però, la filosofia Mādhyamaka de la vacuïtat com la veritat última.
Una altra obra interessant és Tattvasaṅgraha, Compendi sobre la Realitat / Veritat, un voluminós tractat de caràcter enciclopèdic de més de 3.600 versos sobre els principals punts de vista filosòfics indis de l'època, budistes i no budistes.
*
Kamalasīla
Índia, 740-795, aprox.
Mestre de Nālandā Mahāvihāra, i autor d'importants textos sobre meditació, Kamalasīla va acompanyar el seu mestre Shāntarakṣita al Tibet quan va anar a petició de l’emperador Trisong Detsen. Com el seu mestre, se l’esmenta adscrit a l'escola Mādhyamaka.
El 793, el rei tibetà Trisong Detsen va resoldre que el mestre xinès del Chán Moheyan no posseïa el veritable Dharma. Va haver intenses protestes dels partidaris de Moheyan, i aleshores Trisong Detsen va proposar resoldre l'assumpte patrocinant un debat, el "Consell de Lhasa". Kamalasīla va ser convidat a representar el Vajrayana en front del Chán de l’escola de l'Ensenyament de la Muntanya Oriental, que representava Moheyan. Uns diuen que va guanyar Kamalasīla i altres Moheyan. El cas és, però, que es va requerir a aquest últim que abandonés el país i que tots els textos de la il·luminació sobtada fossin reunits i destruïts per decret reial. Aquest va ser un esdeveniment fonamental en la història del budisme tibetà, que es va decantar pel budisme tàntric seguint el model budista indi tardà.
*
Haribhadra
Índia, segle VIII
Filòsof budista deixeble de Shāntarakṣita. El seu comentari sobre l’Abhisamayalankara, L’Ornament de la Clara Realització, d’Asanga va ser un dels més influents dels realitzats sobre aquest text, tot i la controvèrsia per la seva interpretació sobre els quatre cossos de realització. Com el seu mestre Shāntarakṣita, Haribhadra és considerat per la tradició tibetana dins l'escola Yogācāra-Svatantrika-Mādhyamaka.
*
Padmasambhava
Himachal Pradesh?, Índia, segle VIII
Mestre tàntric sorgit de Nālandā, és una de les figures més importants del budisme tibetà, que el considera un ésser completament il·luminat assimilant-lo a un Segon Buda. La seva vida és plena d’històries i llegendes. El seu nom, Padmasambhava, significa "nascut d'un lotus"; tot i que molt sovint també se l’anomena Guru Rinpoche, “mestre preciós”. A ell i a la seva deixeble Yeshe Tsogyal, considerada la seva consort espiritual, i “mare del budisme tibetà”, es deu la definitiva expansió del budisme al Tibet, vencent sobretot al preeminent Bön, l’ancestral religió autòctona. L'escola Nyingma considera Padmasambhava el fundador de la seva tradició.
Padmasambhava va arribar a Tibet cap el 767. Segons el terma titulat El Palau de Coure i el testament del rei Trisong, aquest va convidar Shāntarakṣita al Tibet. Quan es va iniciar la construcció de Samye, el treballs es van interrompre sovint, i es va comprovar que els esperits locals, estaven obstaculitzant la construcció i la introducció del Dharma budista. Aleshores, Padmasambhava va ser convidat per sotmetre aquelles forces demoníaques. Els dimonis no van ser aniquilats, sinó que, amb compassió i saviesa, es van veure obligats a sotmetre’s al Dharma. Havent dominat amb èxit els esperits, es va poder reprendre la construcció de Samye. La subjecció de deïtats i dimonis concurrents és un tema recurrent a la literatura budista, i està d’acord amb el principi tàntric de no eliminar les forces negatives, sinó de redirigir-les per impulsar el seu camí cap a un despertar espiritual.
L'èxit assolit per Padmasambhava va augmentar el seu prestigi i admiració, i va recolzar les contínues revelacions dels ensenyaments Vajrayana al Tibet. El rei Trisong va ordenar la traducció de tots els textos budistes del Dharma del sànscrit al tibetà. Padmasambhava, Shantarakshita, 108 traductors i 25 dels deixebles més propers de Padmasambhava van treballar durant molts anys en un gegantí projecte de traducció. Les traduccions d'aquest període van formar la base per a la gran transmissió bibliogràfica dels ensenyaments del Dharma al Tibet. Padmasambhava va supervisar principalment la traducció dels ensenyaments del Vajrayana i Tantra; mentre que Shantarakshita es va concentrar en els ensenyaments dels Sutres Mahayana.
La tradició budista tibetana diu al respecte que el Buda Shakyamuni va ensenyar en la seva major part el Hinayana i el Mahayana, però només va ensenyar el Vajrayana a deixebles escollits. Padmasambhava, doncs, va ser l’encarregat de revelar els ensenyaments Vajrayana en la seva totalitat. La seva principal font, a banda del seu mestratge i els Sutres portats de l’Índia, va ser els terma, tractats escrits per generacions anteriors per a ser descobertes per iniciats mestres (com Padmasambhava o successors seus reencarnats als que s’apareix) quan el seu Dharma està preparat per a ésser comprés.
Hi ha fonts que el fan nascut a Oddiyana, a l’àrea de la vall del Swat, al nord de l’actual Pakistan. El rei d’Oddiyana, Indrabhuti, es diu que el va afillar, i que la seva germana, la princesa Laxmikara, mestra de budisme tàntric, el va instruir. Padmasambhava va refusar fer-se càrrec del regne i va marxar al llac Rewalsar, a l’actual estat indi d’Himachal Pradesh, on va convertir el rei del lloc i la seva filla, Mandarava. Juntament amb aquesta va marxar a la cova Maratika, al Nepal, per a continuar practicant el tantra secret, on van tenir una visió del Buda Amitābha i van assolir el "cos d'arc d’Iris”, un tipus molt rar de realització espiritual. Molts thangkes tibetans representen Padmasambhava amb una consort a cada costat, Mandarava a la dreta i Yeshe Tsogyal a l’esquerra.
HŪṀ! Al límit nord-oest del país d’Urgyen [Oddiyāṇa],
al cor d’una flor de lotus
dotat del més meravellós assoliment,
Tu ets anomenat el Nascut del Lotus,
envoltat d’una nombrosa munió de dākinīs,
seguint la teva petjada.
T’ho prego: Vine! Inspira’m amb la teva benedicció!
Oració de les Set Línies. Padmasambhava
*
Atisha
Bengala, Índia, 982–1054
Mestre budista bengalí, una de les principals figures del Mahayana i del Vajrayana del segle XI, i reconegut com a una de les majors figures del budisme clàssic. El seu principal deixeble, Dromtön, va ser el fundador de l'escola Kadam del budisme tibetà, predecessora de l’actual escola Gelup.
Es creu que Atisha Dīpamkara Śrījñāna va néixer a Bikrampur, la capital de l'Imperi Pala, avui dia un territori inclòs a l’estat de Bangla Desh. Com molts altres líders budistes indis, Atisha era fill del rei Kalyana Shri, de la dinastia Chandra. Segons fonts tibetanes, Atisha va ser ordenat en el llinatge Mahāsāṃghika als vint anys i va estudiar a gairebé totes les escoles budistes i hinduistes del seu temps. Es diu que Atisha va tenir més de 150 mestres, però el clau va ser Dharmakīrti.
Fonts tibetanes també diuen que Atisha va passar 12 anys a Sumatra, pertanyent aleshores a l'imperi indo-malai de Srivijaya, tornant a l'Índia el 1025, any en què Rajendra Chola I va envair la illa.
En tres ocasions diferents, Atisha va ser aclamat per derrotar en debats als oponents contraris al budisme, i per impulsar renovadores reformes que li van fer guanyar prestigi, així que, molt aviat va ser designat abat de Vikramashila per l'emperador Dharmapala. El seu ascens va coincidir amb la darrera florida de la cultura i la pràctica budista a la regió.
Segons les fonts tibetanes, després d’un període repressió, el nou rei Yeshe-Ö va enviar Naktso, un erudit monjo, Vikramashila, per tal de demanar a Atisha que anés al Tibet a ensenyar el Dharma, accedint-hi. De camí, es va aturar tres anys a Tolung, capital del Regne de Purang, on es va trobar amb Marpa Lotsawa, recopilant els seus ensenyaments, i va escriure la seva principal obra: l’influent Bodhipathapradīpa, La Làmpada del Camí de la il·luminació. El text reconcilia les doctrines de diverses escoles i filosofies budistes, destacant-se per la introducció dels tres nivells d’aspiració espiritual: menor, mitjà i superior que, a la vegada, és el fonament de la tradició Lam-rim.
47. La saviesa és ensenyada per a ser el coneixement de la vacuïtat inherent que realitzen els Agregats i els sentits que no sorgeixen.
48. L’existència no pot ser creada, i la no existència és com flors en el cel. Com tots dos són enganyosos, definitivament, no poden sorgir mai alhora.
49. Les coses no sorgeixen per elles mateixes, ni d'un altre, ni d’ambdós a la vegada, tampoc no ho són sense causa i, per aquesta raó, intrínsecament no tenen naturalesa.
50. Quan hom analitza si tots els fenòmens són un o molts, no s'observa una entitat real i, per tant, es comprova que no tenen existència inherent.
Bodhipathapradīpa La Làmpada del Camí de a Il·luminació, fragment
